Humanitat: de l'evolució a evitar l'extinció

Els científics solen prendre com a punt d'inici de la història de la humanitat uns 65 milions d'anys enrere, amb l'aparició dels primers primats. De tota manera, l'últim ancestre comú entre l'ésser humà i el ximpanzé va existir fa uns 6 o 7 milions d'anys.

Tot i que els límits no són exactes, ja que durant molt de temps han anat convivint diferents tipus d'homínids, la primera espècie del gènere Homo va aparèixer fa uns 2.5 milions d'anys i es va dispersar gradualment per Àfrica, Europa i Àsia. En les seves primeres manifestacions se'l coneix com Homo habilis, era robust, àgil, caminava dret i tenia desenvolupada la capacitat premsil de les seves mans. Sabia fer servir el foc, però no produir-lo, va fabricar algunes eines i es protegia en coves. Vivia de recol·lectar llavors, arrels, fruits i ocasionalment menjava carn.

L'espècie que es va desenvolupar posteriorment s'anomena Homo erectus, fa 1.5 milions d'anys. Va avançar a una nova etapa en la fabricació d'eines anomenada achelense i va aprendre a conservar el foc. Aquesta espècie va durar deu vegades més temps de la que porta sobre la terra l'ésser humà modern.

Una o més subespècies de l'Homo erectus van evolucionar fins a arribar a l'Homo sapiens neanderthalis (l'home de Neanderthal), les restes més antigues del qual tenen una edat d'uns 250 mil anys. L'home de Neaderthal va desaparèixer bruscament, i el seu lloc va ser ocupat pels homes moderns, fa uns (a penes) 50 mil anys.

Per això podríem dir que almenys durant uns quants milions d'anys d'evolució constant, llevat de l'ús d'algunes eines rudimentàries i el maneig del foc, els éssers humans hem tingut un comportament molt similar al d'altres espècies animals.

Però en els darrers 35 a 50 mil anys, un breu lapse de temps a la història, tot va canviar. Aquesta capacitat de crear eines, es va traduir en la utilització d'algunes com armes, el maneig del foc també va començar a tenir nous usos i després, a poc a poc deixem de ser nòmades, recol·lectors de fruits i caçadors, per construir els primers assentaments , en què l'agricultura va tenir un paper preponderant.

Va ser en aquesta etapa probablement en què comencem el camí del domini de la natura, ja no només servint-nos dels recursos que posava a la nostra disposició de forma natural, sinó modificant-la per al nostre benefici. Ja no només adaptant-nos, sinó adaptant-la.

Els assentaments van anar creixent, a l'agricultura es va sumar la ramaderia i el bescanvi o intercanvi va anar mutant a comerç. Històricament hi ha hagut molts tipus diferents de diners, des de porcs fins a petxines marines. Tot i això, el més estès sens dubte al llarg de la història ha estat l'or, fins que fa uns 2700 anys, van començar a encunyar-se les primeres monedes, també d'aquest metall i de plata, i després van aparèixer els primers bancs. Fins allà, existia a l'ésser humà segurament l'ambició de poder, però va aparèixer una nova ambició, l'econòmica.

Després de diversos milions d'anys d'una “natural evolució”, es podria dir que amb un mínim impacte ambiental comencem a divorciar-nos de la natura. Durant aquests pocs milers d'anys que ens antecedeixen, hem ràpidament exercint més i més poder, dominant-la, adaptant-la a les nostres necessitats, utilitzant-la i modificant-la. I especialment des de l'inici de la revolució industrial, hem passat de l'ús a l'abús.


El començament de l'extinció de la humanitat

Menys de tres segles han estat suficients per col·locar la humanitat, com tantes altres espècies, en un greu risc d'extinció. És tan gran l'abús que l'ésser humà està fent de la natura, que hem modificat el clima del planeta sencer. I això només en uns segons en termes d'història de la nostra espècie.

L'ambició econòmica va portar aparellada l'exacerbació de l'egoisme i de l'individualisme. Aquests nous valors van donar lloc a l'organització de la societat sota sistemes economicistes, que regeixen des de fa uns pocs centenars d'anys i fins als nostres dies, el destí de tot ésser viu sobre el planeta.

Estem immersos, socialment i culturalment en un mode de vida que es troba centrat en la possessió, en la propietat privada, en els diners. Un mode de vida enfrontat a la natura, que la degrada a passos de gegant i que està reduint moltíssim les possibilitats de supervivència de les properes generacions.

Ens estem quedant sense temps per modificar el rumb, estem per estavellar-nos i difícilment puguem evitar-ho. No queden més opcions ja que un canvi radical en el nostre mode de vida, especialment del 20 o 30% de la població del planeta, que és la que consumeix el 80% dels recursos.

La majoria de les persones que pertanyen a aquest 20 o 30% de què parlem, són mitjanament conscients que ens trobem davant d'una crisi ambiental que pot ser terminal. Però només ser consents del problema, evidentment no és suficient. I això és perquè per una banda ells poden satisfer àmpliament totes les seves necessitats, la qual cosa els ofereix una comoditat de la qual difícilment algú decidiria sortir pel seu compte. I de l'altra que les nostres societats estan constituïdes de manera que són molt poques les possibilitats concretes, de viure d'una manera més harmònica amb la natura, sense que això signifiqui exposar-nos a riscos de tota mena.

No hi ha pràcticament opcions a tractar de mantenir-nos emparats sota la presumpta (i falsa) seguretat que ens ofereix el sistema. No hi ha pràcticament plans des dels governs del món, per modificar aquesta tendència a romandre inerts davant del desastre que s'acosta. No sorgeixen des de baix, o no se'ls donen prou espai, ni suport econòmic o polític a les propostes i projectes veritablement revolucionaris, que generin una profunda modificació dels paradigmes actuals.

Aleshores, posats entre l'espasa i la paret, més aviat que tard, haurem d'escollir. Ja ha passat el temps de quedar-nos quiets, esperant solucions màgiques. Una nova era ha de començar molt aviat, fundada sobre la reconciliació de l'ésser humà amb la naturalesa i un canvi radical en els valors que exacerba aquest sistema, cap a la cooperació, la solidaritat, l'ètica i tants altres que hem postergat com a espècie.

Una nova era s'ha d'imposar si realment decidim evitar l'extinció.

Per Ricardo Natalichio