L'esperança de la Humanitat: Renaturalitzar els nostres fills

Potser la font d'esperança i progrés social més gran sorgeix del nostre redescobriment de les necessitats animals dels nadons i els nens petits: els requisits bàsics de consol, contacte i unió. L'esperança de la humanitat és que reconegui la seva naturalesa animal.

Amb tres setmanes d'edat, ronques suau i càlidament sobre la meva espatlla mentre escric i ets més a prop de la naturalesa del que ho estaràs mai. Amb les vostres necessitats i sons animals, moguts per un lent esperit primordial que se submergirà aviat en la cacofonia del pensament i el llenguatge, crec que pertanys més a la biosfera que a l'esfera humana. Ets la meva segona filla i em sembla que ja han passat anys des que et vaig veure a l'escàner; el teu esquelet segmentat tenia l'aspecte d'un animal antic descobert pels geòlegs, enterrat a roques intemporals. Ja he començat a tenir les esperances i les pors a què sucumbeixen tots els pares; potser des que els primers homínids van deixar les empremtes que mostren que l'espurna humana s'havia encès.

Permet-me començar pel principi, amb l'organització a què podries pertànyer tota la teva vida. Quan vaig néixer, fa més de 50 anys, el dur hivern del 1963, el National Health Service només tenia 15 anys. A la gent li podia resultar difícil creure que per primera vegada en la història d'aquestes illes podien emmalaltir sense córrer el risc de la ruïna econòmica, que ningú no moriria per no tenir diners. Considero que aquest sistema és la cimera de la civilització, una de les meravelles del món.

Ara, això forma de tal manera part de la nostra vida que ens resulta igual de difícil creure que ho puguem perdre. Però temo que quan hagis arribat a la meva edat, l'assistència sanitària lliure i universal sigui una fantasia distant, un mite arcàic tan allunyat de l'experiència de la generació dels teus fills com el Blitz ho està de la meva generació. Una de les lliçons que aprendràs, dolorosament, és que no hi ha cap valor públic pel qual no s'hagi lluitat.

El creixement daquest sistema va ser una de les característiques clau de la primera meitat del període que he viscut. Aleshores, la riquesa va ser àmpliament compartida i es va reduir el poder dels qui l'havien monopolitzat. La fiscalitat va ser usada sense cap problema com un mitjà de redistribuir la riquesa comuna de la humanitat i així l'esperança d'un món més just creixia. Aquest gran avenç social està reculant i, encara que potser m'estigui avançant, temo per la teva vida adulta. Em sembla que la meva generació està malbaratant els teus drets de naixement.

Aquesta destrucció és com un ressò de la manera com tractem el món natural. En la meva infància, mai no se m'hagués acudit pensar que ocells tan comuns com el gatzoneta, el pardal i l'estornell podrien tenir una disminució tan ràpida que viuria per veure'ls classificats com a espècies en vies d'extinció en aquest país (1). Me'n recordo de la sorprenent varietat de arnes que s'arrelaven a les finestres a les nits caloroses d'estiu, les anguiles, denses com a fibra natural, que baixaven pels rius totes les tardors, els bolets apareixent sobre l'herba dels prats a milers.

Són imatges que és possible tu no ho vegis mai. Quan neixin els teus fills, el tigre, el rinoceront, la tonyina vermella i molts altres animals que tant m'han captivat potser només són un motiu per lamentar-nos.

Ara comprenem millor el que vam fer quan vaig néixer —un any després de la publicació de La primavera silenciosa— pel que fa als límits naturals dins dels que vivim. La ciència dels límits planetaris ha començat a establir els punts més enllà dels quins els recursos naturals que fan viable la nostra vida deixen de ser sostenibles (2). Potser ja trobem traspassat, ens diu aquesta ciència, tres dels nou límits, i estem vorejant la frontera de tres més (3). Potser visquis per conèixer els extrems del canvi climàtic a què he dedicat una gran part de la meva vida, amb l'esperança que ho puguem evitar, juntament amb nous desastres ecològics, com l'acidificació dels oceans, la pèrdua de la major part de els boscos que queden al món, dels seus aiguamolls i reserves d'aigua fossilitzades, els grans predadors, els peixos i els esculls coral·lins. Si és així, sens dubte et soliviantarà l'estupidesa i la miopia dels que et van precedir. Ningú no podrà dir que no vam ser advertits.

l'esperança

Hi ha un altre camí possible, a la investigació del qual he dedicat els dos últims i al qual he dedicat dedicar gran part de la meva vida de treball. És un mediambientalisme positiu, que intenta renaturalitzar –restaurar ecològicament– grans extensions de terra no productives i de mar sobreexplotat (4). Reconeix la capacitat notable de la naturalesa de recuperar-se, de restablir la complexa xarxa de relacions ecològiques amb les quals, fins ara, ens hem equivocat tan toscament. En lloc de lluitar només per evitar la destrucció, ens ofereix esperança proposant un món millor i més ric, un lloc on espero que t'agradi viure.

Almenys en un aspecte, aquest país i molts altres ja han esdevingut llocs millors. Crec que, al contrari del que diuen els polítics i mitjans de comunicació, la vida familiar és ara millor del que ha estat durant segles (5), que el vell i fred model de pares distants i els danys —psicològics, neurològics i (com suggereixen algunes investigacions) epigenètics— que va causar comencen finalment a desaparèixer (6,7,8,9).

Potser la font d'esperança i progrés social més gran sorgeix del nostre redescobriment de les necessitats animals dels nadons i els nens petits: els requisits bàsics de consol, contacte i unió. Sí, ser pares units és graciós (ara que comences a agitar-te i sacsejar-te, em temo que la teva mare, esgotada d'una nit d'alimentació gairebé constant, s'haurà de despertar de nou), però crec que és l'única font segura d'un món millor . Sabent el que ara sabem, tenim una oportunitat d'evitar el mal, les necessitats sense contrapartida que han causat tants mals socials, que són a les arrels de la guerra, de la cobdícia destructiva, de la necessitat de dominar.

Aquí és per tant l'esperança: just al principi, en el reconeixement que tu, com tots nosaltres, vens del món natural i pertanys a ell. www.ecoportal.net

Per George Monbiot. Traduït per Víctor García, Globalitza't www.globalizate.org

referències:

1. http://www.bto.org/birdtrends2010/key_findings.htm#declining
2. Johan Rockström et al, 2009. Planetary Boundaries: Exploració del Safe Operating Space for Humanity. Ecology and Society 14(2): 32.
http://www.stockholmresilience.org/download/18.8615c78125078c8d3380002197/ES-2009-3180.pdf
3. http://blogs.ei.columbia.edu/2011/08/05/have-we-crossed-the-9-planetary-boundaries/
4. My book on this subject will be published next year. The working title, which mai change, is Feral: rewilding the land, the sea and human life.
5. See the fascinating book by John R Gillis, 1996. A World of Their Own Making: myth, ritual and the quest for family values. Basic Books, Nova York.
6. See for example Sue Gerhardt, 2004. Why Love Matters: How Affection Shapes a Baby's Brain. Routledge.
Y:
7. Shir Atzil, Talma Hendler and Ruth Feldman, December 2011. Specifying the Neurobiological Basis of Human Attachment: Brain, Hormons, and Behavior in Synchronous and Intrusive Mothers. Neuropsychopharmacology 36, 2603-2615 () | doi:10.1038/npp.2011.172
Hi ha 2 papers on possibles epigenètics resultats de diferents formes de parenting:
8. Ian CG Weaver et al, 2004. Epigenetic programming by maternal behavior. Nature Neuroscience Vol 7, pp847 – 854. doi:10.1038/nn1276
9. PO McGowan et al, 2011. Broad Epigenetic Signature of Maternal Care in the Brain of Adult Rats. PLOS ONE 6(2): e14739. doi:10.1371/journal.pone.0014739