Desenvolupament a Escala Humana

El postulat bàsic del Desenvolupament a Escala Humana és que el desenvolupament fa referència a les persones i no als objectes.

Acceptar aquest postulat ens condueix a formular-nos la pregunta fonamental següent: ?¿com es pot establir que un determinat procés de desenvolupament és millor que un altre??. Dins del paradigma tradicional, es tenen indicadors com ara el producte brut d'un país (PBI) o d'una regió, que és (caricaturitzant-ho una mica) un indicador del creixement quantitatiu dels objectes produïts en aquest país o regió. Necessitem ara un indicador del creixement qualitatiu de les persones. Quina podria ser?

Contestem la pregunta en els termes següents: ?el millor procés de desenvolupament serà aquell que permeti elevar més la qualitat de vida de les persones?. Immediatament es desprèn la pregunta següent: ?què determina la qualitat de vida de les persones??.

La qualitat de vida dependrà de les possibilitats que tinguin les persones de satisfer adequadament les necessitats humanes fonamentals. Aleshores sorgeix la tercera pregunta: ?quines són aquestes necessitats fonamentals, i qui decideix quines són??. Abans de respondre aquesta pregunta, cal fer algunes disquisicions prèvies.

Necessitats i satisfactors

S'ha cregut tradicionalment que les necessitats humanes tendeixen a ser infinites; que canvien constantment, que varien d'una cultura a una altra i que són diferents a cada període històric. Ens sembla que aquestes suposicions són incorrectes, ja que són producte d'un error conceptual.

El típic error que es comet a les anàlisis sobre les necessitats humanes és que no s'explica la diferència essencial entre les que són pròpiament necessitats i els satisfactors d'aquestes necessitats. És indispensable fer una distinció entre tots dos conceptes per motius tant epistemològics com metodològics.

La persona és un ésser de necessitats múltiples i interdependents. Les necessitats humanes s'han d'entendre com un sistema en què elles s'interrelacionen i s'interactuen. Simultaneïtats, complementarietats i compensacions són característiques pròpies del procés de satisfacció de les necessitats.

Les necessitats humanes es poden dividir d'acord amb múltiples criteris, i les ciències humanes ofereixen en aquest sentit una vasta i variada literatura. Nosaltres combinarem aquí dos criteris possibles de divisió: segons categories existencials i segons categories axiològiques. Aquesta combinació permet reconèixer, per una banda, les necessitats de Ser, Tenir, Fer i Estar; i, de l'altra, les necessitats de Subsistència, Protecció, Afecte, Enteniment, Participació, Oci, Creació, Identitat i Llibertat. Ambdues categories de necessitats es poden combinar amb l'ajuda d'una matriu (vegeu el quadre 1).

Per exemple, alimentació i abric no s'han de considerar com a necessitats, sinó com a satisfactors de la necessitat fonamental de Subsistència. De la mateixa manera, l'educació (ja sigui formal o informal), l'estudi, la investigació, l'estimulació precoç i la meditació són satisfactors de la necessitat d'enteniment. Els sistemes curatius, la prevenció i els esquemes de salut, en general, són satisfactors de la necessitat de protecció.

No hi ha una correspondència biunívoca entre necessitats i satisfactors. Un satisfactor pot contribuir simultàniament a la satisfacció de diverses necessitats; a la inversa, una necessitat pot requerir diversos satisfactors per ser satisfeta. Ni tan sols aquestes relacions no són fixes. Poden variar segons el moment, el lloc i les circumstàncies.

Vegem-ne un exemple

Quan una mare dóna el pit al nadó, a través d'aquest acte contribueix a fer que la criatura rebi satisfacció simultània per a les seves necessitats de Subsistència, Protecció, Afecte i Identitat. La situació és òbviament diferent si el nadó és alimentat de manera més mecànica.

Un cop diferenciats els conceptes de necessitats i de satisfactors, és possible formular dos postulats addicionals. Primer: les necessitats humanes fonamentals són poques, delimitades i classificables. Segon: les necessitats humanes fonamentals són les mateixes a totes les cultures i en tots els períodes històrics. El que canvia a través del temps i de les cultures és la manera o els mitjans utilitzats per a la satisfacció de les necessitats.

Cada sistema econòmic, social i polític adopta diferents estils per a la satisfacció de les mateixes necessitats humanes fonamentals. A cada sistema aquestes se satisfan (o no) a través de la generació (o no generació) de diferents tipus de satisfactors.

Un dels aspectes que defineix una cultura és la seva elecció de satisfactors. Les necessitats humanes fonamentals d‟un individu que pertany a una societat consumista són les mateixes del que pertany a una societat ascètica. El que canvia és la quantitat i la qualitat dels satisfactors escollits, i/o les possibilitats de tenir accés als satisfactors requerits.

El que està determinat culturalment no són les necessitats humanes fonamentals, sinó els satisfactors d'aquestes necessitats. El canvi cultural és conseqüència -entre altres coses- d'abandonar satisfactors tradicionals per reemplaçar-los per altres de nous i diferents.

La pobresa i les pobreses

El concepte tradicional de pobresa és molt limitat, ja que es refereix exclusivament a la situació d'aquelles persones que estan per sota d'un nivell d'ingrés determinat. La noció és estrictament economicista.

Suggerim no parlar de pobresa, sinó de pobreses. De fet, qualsevol necessitat humana fonamental que no és satisfeta adequadament revela una pobresa humana. Hi ha una pobresa de subsistència (si l'alimentació i l'abric són insuficients); hi ha una pobresa de protecció (a causa de sistemes de salut ineficients, a la violència, la carrera armamentista, etc.); hi ha una pobresa d'Afecte (a causa de l'autoritarisme, l'opressió, les relacions d'explotació amb el medi ambient natural, etc.); hi ha una pobresa d'entesa (per la qualitat deficient de l'educació); hi ha una pobresa de Participació (per la marginació i discriminació de les dones, els nens o les minories ètniques); hi ha una pobresa d'identitat (quan s'imposen valors estranys a les cultures locals i regionals o s'obliga a l'emigració forçada, l'exili polític, etc.); i així successivament.

Però les pobreses no són només pobreses, són molt més que això. Cada pobresa genera patologies, atès que depassa, per la seva intensitat o durada, certs límits crítics. Aquesta és una observació medul·lar que convé il·lustrar.

Economia i patologies

La gran majoria dels analistes econòmics estarien d'acord que el creixement generalitzat de la desocupació, d'una banda, i la magnitud de l'endeutament extern del Tercer Món, de l'altra, són dos dels problemes econòmics més importants del món actual. Per al cas d'alguns països de Llatinoamèrica, caldria afegir el de la hiperinflació. Tot i que la desocupació sempre ha existit, en major o menor grau, al món industrial, tot sembla indicar que ens estem enfrontant a un nou tipus de desocupació, que tendeix a persistir i que, per tant, s'està transformant en un component estructural del sistema econòmic mundial.

És sabut que un individu que pateix una prolongada cesantia cau en una mena de ?muntanya russa? emocional, la qual comprèn, almenys, quatre etapes: a) xoc, b) optimisme, c) pessimisme, d) fatalisme. L'última etapa representa la transició de la inactivitat a la frustració i d'allà a un estat final d'apatia on la persona assoleix el nivell d'autoestima més baix.

És força evident que la cesantia perllongada pertorbarà totalment el sistema de necessitats fonamentals de les persones. A causa dels seus problemes de subsistència, la persona se sentirà cada cop menys protegida; les crisis familiars i els sentiments de culpa poden destruir les relacions afectives; la manca de participació donarà cabuda a sentiments d'aïllament i marginació, i la disminució de l'autoestima pot provocar fàcilment a l'individu una crisi d'identitat.

La cesantia perllongada produeix, doncs, patologies. Això, però, no constitueix la pitjor part del problema. Donades les circumstàncies actuals de crisis econòmiques generalitzades, no podem continuar pensant en patologies individuals. Hem de reconèixer necessàriament l'existència de patologies col·lectives de la frustració, per a les quals els tractaments aplicats han resultat fins ara ineficaços.

Necessitats humanes: carència i potencialitat

Una política de desenvolupament orientada a la satisfacció de les necessitats humanes (enteses en el sentit ampli que aquí li hem donat) transcendeix la racionalitat econòmica convencional perquè compromet a l'ésser humà en la seva totalitat. Les relacions que s'estableixen –o que es poden establir– entre les necessitats i els seus satisfactors fan possible construir una filosofia i una política de desenvolupament autènticament humanistes.

Les necessitats revelen de la manera més urgent l'ésser de les persones, ja que aquest es fa palpable a través d'elles en la seva doble condició experimental: com a carència i com a potencialitat. Compreses en un sentit ampli, i no limitades a la mera subsistència, les necessitats patentitzen la tensió constant entre carència i potència tan pròpia dels éssers humans.

Concebre les necessitats tan sols com carències (per ex., tinc necessitat d'aliment perquè no en tinc, o tinc necessitat d'afecte perquè ningú m'estima) implica restringir-les a allò purament fisiològic o subjectiu, que és precisament l'àmbit en què una necessitat assumeix amb més força i claredat la sensació de ?manca d?alguna cosa?. No obstant això, en la mesura que les necessitats comprometen, motiven i mobilitzen les persones, són també potencialitats i, encara més, poden arribar a ser recursos. La necessitat de participar-hi és potencial de participació, tal com la necessitat d'afecte és potencial de rebre afecte però també de donar-lo.

Accedir a l'ésser humà a través de les necessitats permet estendre el pont entre una antropologia filosòfica i una opció política; aquesta sembla ser la voluntat que va animar els esforços intel·lectuals d'homes com Karl Marx o Abraham Maslow, per esmentar només dos exemples. Comprendre les necessitats com a carència i potència preveu contra tota reducció de l'ésser humà a la categoria d'existència tancada.

Així, resulta impropi parlar de necessitats que se ?satisfan? o es ?curen?. Quan revelen un procés dialèctic, constitueixen un moviment incessant. Per això potser és més apropiat parlar de viure i realitzar les necessitats, i de viure-les i realitzar-les de manera contínua i renovada.

Necessitats humanes i societat

Si volem avaluar un mitjà social qualsevol en funció de les necessitats humanes, no n'hi ha prou amb comprendre quines són les possibilitats que posa a disposició dels grups o de les persones per realitzar les seves necessitats. Cal examinar en quina mesura el medi reprimeix, tolera o estimula que les possibilitats disponibles o dominants siguin recreades i ampliades pels mateixos individus o grups que el componen.

Són els satisfactors els que defineixen la modalitat que una cultura o societat imprimeix a les necessitats. Els satisfactors no són els béns econòmics disponibles, sinó que estan referits a tot allò que, per representar formes de Ser, Tenir, Fer i Estar, contribueix a la realització de les necessitats humanes. Poden incloure, entre altres coses, formes dorganització, estructures polítiques, pràctiques socials, condicions subjectives, valors i normes, espais, comportaments i actituds; totes en una tensió permanent entre consolidació i canvi.

L'alimentació és un satisfactor, però també ho pot ser una certa estructura familiar (que satisfà la necessitat de Protecció, per exemple) o un cert règim polític (que satisfà la necessitat de Participació, per exemple). Un mateix satisfactor pot realitzar diferents necessitats en cultures diferents, o viure's de manera diferent en contextos diferents tot i que estigui satisfent les mateixes necessitats.

El fet que un mateix satisfactor tingui efectes diferents en diversos contextos no sols depèn del context, sinó també en bona part dels béns que el medi genera, de com els genera i de com organitza el consum d'aquests béns. A la civilització industrial, els béns (entesos com a objectes i artefactes que augmenten o minven l'eficàcia d'un satisfactor) s'han convertit en elements determinants. La manera com s'ha organitzat la producció i l'apropiació dels béns econòmics en el capitalisme industrial ha condicionat de manera aclaparadora el tipus de satisfactors dominants.

Quan la forma de producció i consum de béns condueix a que aquests es converteixin en fins en si mateixos, la presumpta satisfacció d'una necessitat entela les potencialitats de viure-la en tota la seva amplitud. Allà queda abonat el terreny per a la instauració d'una societat alienada que s'embarca en una carrera productivista sense sentit. La vida es posa aleshores al servei dels artefactes, en comptes d'estar els artefactes al servei de la vida. La recerca d'una qualitat de vida millor és suplantada per l'obsessió d'incrementar la productivitat dels mitjans.

La construcció d'una economia humanista exigeix, en aquest marc, entendre i desentranyar la relació dialèctica entre necessitats, satisfactors i béns econòmics, per tal de pensar formes d'organització econòmica en què els béns potenciïn els satisfactors per viure les necessitats de manera coherent, sana i plena.

Això obliga a repensar el context social de les necessitats humanes d'una manera radicalment diferent de com ha estat pensat habitualment pels planificadors socials i els elaboradors de polítiques de desenvolupament. Ja no es tracta de relacionar les necessitats només amb els béns i serveis que presumptament les satisfan, sinó de relacionar-les a més amb pràctiques socials, tipus d'organització, models polítics i valors que repercuteixen sobre la manera com s'expressen les necessitats.

La reivindicació del subjectiu

Suposar una relació directa entre necessitats i béns econòmics permet construir una disciplina ?objectiva?, com suposa ser-ho l?economia tradicional. És a dir, d'una disciplina mecanicista, el suposat central de la qual és que les necessitats es manifesten a través de la demanda, la que alhora està determinada per les preferències individuals respecte dels béns produïts. Incloure els satisfactors com a part del procés econòmic implica reivindicar allò subjectiu més enllà de les pures preferències en matèria d'objectes i artefactes.

Només cal proposar-nos-ho perquè puguem detectar de quina manera els satisfactors i béns disponibles o dominants limiten, condicionen, desvirtuen (o, per contra, estimulen) les nostres possibilitats de viure les necessitats humanes. Podem, sobre aquesta base, pensar les formes viables de recrear i reorganitzar els satisfactors i els béns de manera que enriqueixin les nostres possibilitats i redueixin les nostres frustracions.

La manera com vivim les nostres necessitats és, en darrer terme, subjectiva. Semblaria, doncs, que qualsevol judici universalitzador podria pecar d'arbitrari. Aquesta objecció bé podria sorgir, per exemple, des de la trinxera del positivisme.

La identificació que el positivisme fa d'allò subjectiu amb allò particular, si bé posa de manifest el fracàs històric de l'idealisme absolut, constitueix per a les ciències socials una espasa de Dàmocles.

Quan l'objecte d'estudi és la relació entre els éssers humans i la societat, la universalitat del que és subjectiu no es pot defugir. El caràcter social de la subjectivitat és un dels eixos de la reflexió sobre l'ésser humà concret. No hi ha cap impossibilitat de jutjar sobre allò subjectiu. El que existeix, més aviat, és por de les conseqüències que pugui tenir aquest discurs. Parlar de necessitats humanes fonamentals obliga a situar-se des de la partida en el pla del subjectiu-universal, cosa que torna estèril qualsevol enfocament mecanicista.

Temps i ritmes de les necessitats humanes

Per no tenir prou dades empíriques, no podem afirmar amb certesa que les necessitats humanes fonamentals són permanents.

No obstant això, res no ens impedeix parlar del seu caràcter social-universal, mentre que la seva realització resulta desitjable a qualsevol, i la seva inhibició, indesitjable. En reflexionar al voltant de les nou necessitats fonamentals proposades al nostre sistema, el sentit comú, acompanyat d'algun coneixement antropològic, ens ha indicat que segurament les necessitats de Subsistència, Protecció, Afecte, Enteniment, Participació, Oci i Creació van estar presents des dels orígens de l'Homo habilis i, sens dubte, des de l'aparició de l'Homo sapiens. Probablement en un estadi evolutiu posterior va sorgir la necessitat d'identitat i, molt més tard, la de llibertat. De la mateixa manera, és probable que en el futur la necessitat de transcendència –que no incloem en el nostre sistema per no considerar-la encara tan universal– arribi a ser-ho tant com les altres.

Sembla legítim, doncs, suposar que les necessitats humanes canvien amb la velocitat que correspon a l'evolució de l'espècie humana: a un ritme molt lent. Per estar imbrincades a l'evolució de l'espècie, també són universals. Tenen una trajectòria única.

Els satisfactors, en canvi, tenen una trajectòria doble. D'una banda es modifiquen al ritme de la història i, de l'altra, es diversifiquen segons les cultures i les circumstàncies, és a dir, segons el ritme de les diferents històries.

Els béns econòmics (artefactes, tecnologies) tenen una triple trajectòria. Es modifiquen segons els ritmes conjunturals i els canvis conjunturals ocorren amb velocitats i ritmes diferents. La tendència de la història col·loca l'ésser humà en un àmbit creixentment arrítmic i asincrònic, en què els processos escapen cada cop més al seu control.

Aquesta situació ha arribat actualment a nivells extrems.

És tal la velocitat de producció i diversificació dels artefactes, que les persones augmenten la seva dependència i creix la seva alienació, fins al punt que cada vegada és més freqüent trobar béns econòmics (artefactes) que ja no potencien la satisfacció de cap necessitat, sinó que es transformen en fins en si mateixos.

En alguns dels sectors marginats per la crisi, i en grups contestataris als estils de desenvolupament dominants, sorgeixen processos contrahegemònics en què satisfactors i béns econòmics es tornen a subordinar a l'actualització de les necessitats humanes. És en aquests sectors on podem trobar exemples de comportaments sinèrgics que, d'alguna manera, aporten un germen de possible resposta a la crisi que ens aclapara.

Si s'escull, a títol d'exemple, el caseller 4C, que indica formes de fer, per satisfer la necessitat d'enteniment, es troben satisfactors com investigar, estudiar, experimentar, educar, analitzar, meditar i interpretar. Ells donen origen a béns econòmics segons sigui la cultura i els seus recursos, com ara llibres, instruments de laboratori, eines diverses, ordinadors i altres artefactes. La funció d'aquests és, certament, potenciar el fer de l'enteniment.

Satisfactors i els seus atributs

La matriu que reflecteix el quadre 1 no esgota els tipus de satisfactors possibles. De fet, aquests abasten un gran ventall de possibilitats. Proposem, a títol d'hipòtesis, distingir aquests cinc tipus: I) violadors o destructors; II) pseudosatisfactors; III) satisfactors inhibidors; IV) satisfactors singulars; V) satisfactors sinèrgics.

Els violadors o els destructors són elements d'efecte paradoxal. Són aplicats amb la intenció de satisfer una determinada necessitat, però no només destrueixen completament la possibilitat de satisfer-la en un termini mediat, sinó que impossibiliten, pels seus efectes col·laterals, la satisfacció adequada d'altres necessitats. Així, l'armamentisme, suposadament destinat a satisfer la necessitat de protecció, en el fons aniquila la subsistència, l'afecte, la participació i la llibertat. Una cosa semblant passa amb l?exili forçat, la ?doctrina de la seguretat nacional?, la censura, la burocràcia o l?autoritarisme.

Aquests elements paradoxals semblen estar vinculats preferentment amb la necessitat de protecció, la qual pot generar comportaments humans aberrants, en la mesura que la seva insatisfacció va acompanyada de la por. L'atribut que caracteritza els violadors és que sempre són imposats.

Els pseudo-satisfactors són elements que estimulen una falsa sensació de satisfacció d'una necessitat determinada. Sense l'agressivitat dels violadors o destructors, de vegades poden aniquilar, en un termini mediat, la possibilitat de satisfer la necessitat que originalment apunten. El seu atribut especial és que generalment són induïts mitjançant la propaganda, la publicitat i altres mitjans de persuasió.

Els satisfactors inhibidors són aquells que per la manera com satisfan (generalment sobresatisfan) una necessitat determinada dificulten seriosament la possibilitat de satisfer altres necessitats. El seu atribut és que tret d'excepcions, es troben ritualitzats en el sentit que solen emanar d'hàbits arrelats.

Els satisfactors singulars són aquells que apunten a la satisfacció d'una sola necessitat, i són neutres pel que fa a la satisfacció d'altres necessitats. Són característics dels plans i programes de desenvolupament, cooperació i assistència. El seu atribut principal és el de ser institucionalitzats, ja que tant en l'organització de l'Estat com en l'organització civil, la seva generació sol estar vinculada a institucions, siguin aquests ministeris, altres reparticions públiques o empreses de tipus divers.

Els satisfactors sinèrgics són els que en satisfer una necessitat determinada estimulen i contribueixen a la satisfacció simultània d'altres necessitats. El seu principal atribut és el de ser contrahegemònics, en el sentit que reverteixen racionalitats dominants com ara la competència i la coacció.

De l'eficiència a la sinergia

Enfocar el desenvolupament en els termes aquí proposats implica un canvi de la racionalitat econòmica dominant. Obliga, entre altres coses, a una profunda revisió del concepte d'eficiència. Aquesta sol associar-se a nocions de maximització de productivitat i utilitat, malgrat que ambdós termes són ambigus. Tal com Taylor l'entenia –per il·lustrar amb un cas conspicu–, en portar el criteri econòmic a l'extrem més alienat de la raó instrumental. La productivitat se'ns apareix com a força ineficient.

Sobredimensiona la necessitat de subsistència i obliga al sacrifici d'altres necessitats, i acaba amenaçant la pròpia subsistència. Cal recordar que el taylorisme va passar a la història com la “organització del surmenage”.

En discursos dominants del desenvolupament també s'associa l'eficiència a la conversió del treball en capital, a la formalització de les activitats econòmiques, a la incorporació indiscriminada de tecnologies punteres i, per descomptat, a la maximització de les taxes de creixement. El desenvolupament consisteix per a molts a assolir els nivells materials de vida dels països més industrialitzats, per tenir accés a una gamma creixent de béns (artefactes) cada cop més diversificats.

Ens hem de preguntar fins a quin punt aquests intents d'emulació tenen sentit. En primer lloc, no hi ha evidències que en aquells països les persones visquin les seves necessitats de manera integrada. En segon lloc, als països rics, l'abundància de recursos i de béns econòmics no ha arribat a ser prou condició per resoldre el problema de l'alienació.

El Desenvolupament a Escala Humana no exclou metes convencionals com a creixement econòmic perquè totes les persones puguin tenir un accés digne a béns i serveis. No obstant això, la diferència respecte dels estils dominants rau a concentrar les metes del desenvolupament en el mateix procés del desenvolupament. En altres paraules, que les necessitats humanes fonamentals poden començar a fer-se des del començament i durant tot el procés de desenvolupament; és a dir, que la realització de les necessitats no sigui la meta, sinó el motor del desenvolupament mateix. Això s'aconsegueix en la mesura que l'estratègia de desenvolupament sigui capaç d'estimular permanentment la generació de satisfactors sinèrgics.

Integrar la realització harmònica de necessitats humanes en el procés de desenvolupament significa l'oportunitat que les persones puguin viure aquest desenvolupament des dels seus començaments, donant origen així a un desenvolupament sa, autodependent i participatiu, capaç de crear els fonaments per a un ordre en què es pugui conciliar el creixement econòmic, la solidaritat social i el creixement de les persones i de tota la persona.

Un desenvolupament capaç de conjugar la sinergia amb l'eficiència potser no n'hi ha prou per donar compliment a tot allò desitjat; però sí que n'hi ha prou, i plenament, per evitar que en l'ànim de les persones allò no desitjat sembli inexorable.

* per Manfred Max-Neef, Antonio Elizalde i Martin Hoppenhayn