Cetacis: L'Evolució de les Balenes

El terme "cetacis" (del Grec ketos, balena) es refereix al grup de mamífers marins més divers. En l'actualitat es reconeixen dos grans grups de cetacis: els Misticets o cetacis amb barbes (les veritables balenes), i els Odontocets o cetacis amb dents (dofins, marsopes, el catxalot). Es coneixen 11 espècies de balenes barbades, mentre que els odontocets són més nombrosos, ja que existeixen unes 76 espècies.

Les evidències fòssils indiquen que els cetacis es van originar fa més de 50 milions d'anys durant l'Eocè. Moltes de les espècies més primitives es van extingir durant el procés evolutiu sense arribar als nostres dies. Aquestes espècies són els "Arqueocets", que els paleontòlegs van nomenar amb exòtics noms com Pakicetus, Basilosaurus i Ambulocetus.

Cetacis dentats i barbats van divergir d'un ancestre comú arqueoceto fa uns 35 milions d'anys. Les restes fossilitzades d'aquelles balenes antigues mostren que originalment van ser animals terrestres, que van evolucionar gradualment cap a una existència aquàtica.

Els mamífers terrestres evolutivament més emparentats amb les balenes són els actuals ungulats, és a dir, animals tan familiars per a nosaltres com els cavalls, cérvols, porcs i hipopòtams. El detall de les relacions evolutives entre aquests grups animals, així com també dins del mateix grup dels cetacis, és encara font de debat científic.

L'adaptació dels cetacis

Certes característiques anatòmiques dels cetacis són excel·lents mostres de la completa adaptació d'aquests animals a la vida aquàtica. Per exemple, el seu cos rep aïllació tèrmica gràcies a una gruixuda capa de greix sota la pell llisa i delicada que afavoreix la hidrodinàmia, i no té el pelatge típic dels mamífers per protegir-se del fred.

Les extremitats posteriors han desaparegut completament de l'anatomia exterior de les espècies actuals, encara que hi ha vestigis dels ossos de la cintura pèlvica encastats a la musculatura corporal i sense connexió amb la columna vertebral. Aquesta reducció de les potes del darrere i la cintura va ser un procés evolutiu gradual.

Per exemple, Ambulocetus tenia potes posteriors grans, mentre que Basilosaure tenia petites extremitats posteriors que servien potser per desplaçar-se en aigües poc profundes o també per facilitar-ne la còpula.

El principal òrgan de locomoció dels cetacis és l'aleta cabal, que no té esquelet, mantenint la seva forma rígida gràcies als densos teixits fibrosos que la componen. Al contrari dels peixos, que mouen la cua lateralment per avançar a l'aigua, balenes i dofins es desplacen mitjançant moviments verticals de la seva aleta cabal. El control de la direcció del desplaçament així com el manteniment de l'estabilitat s'aconsegueix gràcies a l'aleta dorsal (absent en alguns cetacis com les balenes franques) i mitjançant moviments de les aletes pectorals.

Les aletes pectorals sí que tenen estructura òssia connectada a la columna vertebral, i mostren una característica evolutiva única entre els vertebrats. Els "dits" (embeguts dins de les aletes i no visibles) exhibeixen "hiperfalangea", és a dir, un nombre més gran de falanges (els ossets dels dits) que l'habitual, arribant a ser fins a 15 al segon dit de la balena pilot.

Aquestes i altres característiques anatòmiques que van evolucionar paral·lelament a atributs comportamentals i fisiològics únics dels cetacis, fan que balenes i dofins siguin el grup de mamífers millor adaptat a la vida contínua al mar. La seva conquesta de l'oceà com a habitat permanent és un meravellós exemple de la capacitat evolutiva que els éssers vius poden revelar quan el temps no és un factor limitant per als canvis adaptatius potencials.

Font consultada:
"Mamífers marins: biologia evolutiva".
A. Berta i JL Sumich. Academic Press. 1999.

*Mariano Sironi
investigador
Institut de Conservació de Balenes