La carxofa protegeix el fetge, el cor i els ronyons

La flor de la carxofa protegeix el fetge, el cor i els ronyons gràcies al seu poder depuratiu. A la taula captiva amb un sabor exquisit entre dolç i amarg.

La carxofa és un aliment amb poder alcalinitzant gràcies a la seva riquesa en minerals com a calci, magnesi i potassi, fibra i vitamines. Una ració de 200 grams procura un 33% del fòsfor que necessita l'organisme al dia, un 18% del potassi, un 15% del magnesi i un 13% del calci. Aporta també vitamines del grup B –com B1, B6 i àcid fòlic– i una mica de vitamina C.

Tot i això, la carxofa destaca sobretot per una sèrie de substàncies que es troben en quantitats molt petites però de notables efectes fisiològics, com la cinarina, que ajuda a protegir el fetge, o la inulina, una fibra que redueix la concentració de sucre en la sang després dels àpats i que afavoreix lequilibri de la flora intestinal.

Depurativa i digestiva

La carxofa, menjar amb regularitat, pot activar les funcions enzimàtiques de les fosfatases, carboxilases i oxidases (l'oxidació dels greixos i el pas de cisteïna a cistina transcorre més ràpidament), accelera la dissociació de molts peròxids (radicals lliures que deterioren les cèl·lules ), col·labora en l'absorció de les vitamines del grup B, afavoreix les funcions hepàtiques i renals, és antiartrítica i ajuda a desintoxicar l'organisme. Està també especialment indicada en règims aprimadors.

La carxofa és, a més, una hortalissa molt digerible i ben tolerada, excepte per aquelles persones amb tendència a fermentacions intestinals.

Tot això la fa molt indicada en els trastorns hepàtics i biliars, però també en els casos següents:

Alteracions renals.

La carxofa incrementa la diüresi i l'excreció d'urea (substància tòxica que es produeix a l'organisme com a resultat del metabolisme de les proteïnes i que cal eliminar amb l'orina). Quan s'altera la funció renal, el nivell d'urea augmenta a la sang i pot originar dolorosos atacs de gota. També és útil contra la retenció de líquids amb oligúria (producció escassa d'orina).

Colesterol

Disminueix la tendència del colesterol a dipositar-se a les parets de les artèries, per la qual cosa exerceix un efecte preventiu de l'arteriosclerosi.

Diabetis

La carxofa és hipoglucemiant i rica en inulina, un hidrat de carboni fàcil d'assimilar pels diabètics.

Afeccions de la pell

Moltes dermatitis desapareixen o milloren després d'estimular els processos de desintoxicació hepàtica. El consum de carxofes pot millorar afeccions cròniques de la pell.

En definitiva, la carxofa és una hortalissa de múltiples usos terapèutics i culinaris. Només caldrà tenir en compte algunes coses per evitar-ne el deteriorament: convé evitar els bulls prolongats, ja que la sobrecocció afecta el seu sabor i textura. I, un cop cuita, tampoc no s'ha de guardar perquè la colonitza un fong de color grisenc anomenat brèmia, que podria resultar nociu per a la salut.

La carxofa, una estrella a taula

La carxofa és una hortalissa que exigeix ​​certa feina a la cuina; cal tallar-li part de la base i les puntes dures, arrencar-li les fulles exteriors més fibroses i, de vegades, eliminar el borrissol de l'interior.

El seu sabor delicat, entre amarg i dolç, i les singulars propietats culinàries, la converteixen en un ingredient ideal per crear plats festius i suculents. Els cors o fons de carxofes en són un exemple, i es poden preparar amb una infinitat de farcits diferents. Per cuinar-les al forn, només cal tallar el tronc, eliminar algunes fulles externes i condimentar-les amb all, sal o unes gotes de llimona o tamari, que s'introdueixen a l'interior obrint-les lleugerament. Perquè no es ressequin s'hi afegeix una mica d'aigua o brou i un rajolí d'oli d'oliva.

El temps de cocció és difícil de precisar. Per saber si estan al punt s'arrenca un full extern: si es desprèn amb facilitat, ja es poden retirar del forn.

Rosa Guerrero (salut) i Santi Ávalos (cuina)